Taula per Palestina

L´any 1961 el ciutadà alemany Adolf Eichmann va ser condemnat a mort a Israel per crims contra la humanitat comesos a Alemanya i penjat després d´haver estat segrestat pels serveis secrets israelians a Argentina, on es va refugiar des del final de la II Guerra mundial. Aquest judici es va basar en la Llei per al càstig dels nazis i els seus col·laboradors, adoptada l´any 1950 per a la persecució i sanció de crims contra el poble jueu, crims contra la humanitat i crims de guerra, que encara és vigent i ha servit per a l´extradició de presumptes criminals nazis cap a Israel per ser-hi jutjats.
La sentència del Tribunal del Districte de Jerusalem és una referència internacional a l´hora d´afirmar la jurisdicció universal per a la repressió dels crims contra la humanitat, basada en el dret de cada Estat d´exercir extraterritorialment la seva jurisdicció per evitar la impunitat per aquests crims. En cas de crims de guerra, els Estats part dels Convenis de Ginebra tenen, a més, l´obligació de cercar i jutjar les persones acusades d´haver comès o ordenat cometre infraccions greus dels Convenis, independentment de la seva nacionalitat.
D´aquesta sentència, avui val la pena recordar-ne unes frases, ara que l´Estat d´Israel qüestiona l´admissió a tràmit d´una querella per l´Audiència Nacional espanyola per crims contra la humanitat contra ciutadans israelians. "Els horribles crims definits en aquesta Llei -assenyala el Tribunal- són crims no només segons el Dret israelià. Aquells crims que ofenen el conjunt de la humanitat i commocionen la consciència de les nacions són greus atemptats contra el Dret internacional. En absència d´un tribunal internacional, el Dret internacional necessita les autoritats judicials i legislatives de cada país per fer efectives les seves normes penals i portar els criminals a judici. La jurisdicció per conèixer aquests crims de dret internacional és universal".
Recordant aquestes dades, no vull equiparar els crims d´Eichmann als que ara s´imputen a vuit ciutadans israelians, perquè són incomparables: no hi ha crims contra la humanitat més greus que uns altres, tots són atacs contra la població civil, que ha d´estar protegida tant en temps de pau com en temps de guerra, especialment la població de territoris ocupats. És tan crim contra la humanitat la deportació de milers de persones com l´homicidi intencionat d´una dotzena. La pena podrà variar, però la qualificació no i, en qualsevol cas, correspon a un jutge determinar tant una com altra.
Si aquests crims no han estat investigats per les autoritats israelianes (que és el que haurien d´haver fet i per això el jutge Andreu ha demanat la informació pertinent al Govern israelià), aleshores podran ser coneguts per tots aquells tribunals estatals que gaudeixin de jurisdicció universal, d´acord amb el seu ordenament jurídic intern. Aquell tribunal penal internacional que esmentava el Tribunal israelià l´any 1961, lamentant la seva inexistència aleshores, ara ja és una realitat però Israel no és Part del seu Estatut i els crims comesos en el territori de la seva jurisdicció o pels seus nacionals no poden ser sotmesos a la competència del Tribunal, a no ser que el Consell de Seguretat decideixi remetre-li els casos, cosa bastant improbable a dia d´avui. Només queda, així, la jurisdicció universal.

L´Audiència Nacional coneix o ha conegut crims internacionals comesos per ruandesos, argentins, guatemalencs, xilens, i, ara, israelians, perquè no té en compte la nacionalitat de la víctima ni de l´autor dels delictes: els fets imputats responen al mateix menyspreu per la vida, la llibertat i la integritat humana que caracteritza tots els crims contra la humanitat. Així ho han entès també jutges d´altres països amb jurisdicció universal (Regne Unit, Nova Zelanda) que han admès querelles criminals contra ciutadans israelians per crims contra la humanitat o crims de guerra.
Per entendre la resolució dictada per l´Audiència en els seus justos termes, és fonamental tenir clar que amb l´exercici d´aquesta acció penal ningú no pretén jutjar l´Estat d´Israel ni molt manco el seu dret d´existència, sinó que va dirigida contra uns individus que presumptament han infringit el dret humanitari. En qualsevol conflicte armat els membres de les forces armades han d´actuar de conformitat amb unes regles establertes internacionalment i també en els codis estatals de conducta militar. El dret israelià no és una excepció, i per això milers de soldats i reservistes israelians (els refuseniks) es neguen a actuar en territoris ocupats i a realitzar operacions armades contra civils i, a més, denuncien ells mateixos els crims de guerra que perpetra l´exèrcit israelià. Els soldats i els seus comandaments coneixen perfectament quines són les seves obligacions i també els seus drets, entre ells el de negar-se a complir ordres que impliquin la violació del dret humanitari. Aquells que es neguen a fer-ho-tot i el risc de ser empresonats- són imprescindibles a Israel per construir la pau des de la legalitat internacional. Els altres, hauran de respondre davant la justícia universal mentre l´Estat d´Israel no entengui que no pot seguir defensant impunement el seu dret d´existir negant els drets dels palestins.

MARGALIDA CAPELLÀ, Professora de dret internacional públic a la UIB.